Decàleg #11: Efectivitat de les campanyes de lluita noviolenta

De l’estudi de les campanyes per expulsar règims autoritaris, o per guanyar la independència política, realitzades arreu del món entre 2011 i 2016 podem aprendre:

1.Les campanyes de lluita noviolenta són cada cop més habituals

Les campanyes de lluita noviolenta són cada cop més habituals, especialment des dels anys 80 i són exitoses el doble de vegades que les campanyes violentes.

 

2.Les campanyes noviolentes són molt més exitoses

Les campanyes noviolentes, si les estudiem al llarg de més de cent anys (1900 a 2015), són molt més exitoses que les violentes: de 1900 a 2015, un 51% d’èxit de les noviolentes vers un 27% de les violentes; 2010 a 2015, un 30% d’èxit de les noviolentes vers un 12% de les violentes.

 

3.Motius d’un menor èxit en temps recents

Malgrat que les campanyes noviolentes són més habituals, la proporció d’èxits és menor en els darrers 5 anys: entre 2010 i 2015 és del 30% en relació als anys 90, en què era quasi del 70%. Possiblement per dos motius:

  1. Els adversaris en el poder aprenen i s’adapten;
  2. Els activistes noviolents aprenen lliçons incorrectes d’escenaris propers (per exemple, creure que en 3 setmanes de manifestacions es pot fer caure un dictador, com va passar a Tunísia, sense tenir present que hi va haver d’altres factors menys explícits).

 

4.Potencial per promoure la participació massiva i transversal

Els mètodes noviolents tenen un potencial molt major per promoure la participació massiva i transversal de la població en comparació amb els conflictes Els moviments de lluita noviolenta atrauen de mitjana 11 vegades més participants que els aixecaments armats. De fet, tots els moviments de lluita noviolenta amb una participació sostinguda de com a mínim un 3,5% de la població han estat reeixits (3,5% de 7,5 milions són 262.500 catalanes i catalans).

 

5.La participació pròpia de les lluites noviolentes empodera la gent

La participació pròpia de les lluites noviolentes empodera la gent, treu suports als partidaris de la línia dura, atrau diversos segments de la societat, fa més possible que les forces de seguretat i repressives canviïn de lleialtat. Si els demandants guanyen mitjançant mètodes de lluita noviolenta la societat resultant serà molt més justa i democràtica que si ho fan mitjançant la lluita violenta, perquè la força de la lluita noviolenta depèn del suport de la majoria de la població. En aquest cas els grups violents que han guanyat acabaran controlant la societat i es caurà fàcilment en un règim autoritari que es mantindrà per la força de les armes.

 

6.Potencial creatiu i capacitat d’atracció

L’efectivitat de la lluita noviolenta no prové tant del potencial de conversions que provoca entre els adversaris, sinó del potencial creatiu i de coerció, i també de la capacitat d’atracció dels indecisos i de terceres parts.

 

7.La violència mai és millor

Les campanyes noviolentes no totes són exitoses ni són curtes (de pocs anys a més d’una dècada). Però entre les que fallen no hi ha cap evidència que un alçament violent hauria tingut més èxit.

 

8.Cap violència ajuda

Els flancs violents en campanyes noviolentes (defensats a vegades com a “diversitat de tàctiques”) provoquen desavantatges per als moviments transversals i massius noviolents: el flanc violent pot aconseguir alguna fita a curt termini, però a llarg termini redueix la participació diversa i creixent, redueix el recolzament de terceres parts i no promou el canvi de lleialtat de les forces repressives. I el poder ho utilitza per justificar una major repressió. Els flancs violents no ajuden a l’èxit de campanyes noviolentes (per ex., les campanyes pels drets civils afroamericans als EUA: a major nombre de protestes noviolentes, major recolzament públic als drets civils afroamericans; mentre que a major nombre de protestes violentes, major recolzament públic a la llei i l’ordre). El poder ho utilitza per treure el focus d’atenció públic de la causa que es denuncia i dirigir-lo cap als fets violents.

 

9.Accions coordinades i impredictibles

L’emergència de conflictes noviolents és molt difícil de predir. Les campanyes de lluita noviolenta es comporten de forma diferent a les accions militars o de cops d’estat, que els experts prediuen millor. Les accions massives noviolentes comporten una sèrie d’accions coordinades i pertorbadores contra el poder establert i poden succeir a gairebé qualsevol lloc i per qualsevol raó, són impredictibles. Algunes de les raons podrien ser que els moviments populars són molt circumstancials i s’escapen de les eines predictives, o que els alçaments noviolents amb freqüència superen les circumstàncies adverses de maneres tan creatives que desafien les expectatives.

 

10.La repressió desafia, però no condiciona

La repressió desafia tots els moviments dissidents, però no condiciona necessàriament que l’elecció de la resistència sigui o no, noviolenta, ni el resultat final. Sovint es pensa que la resistència noviolenta pot tenir lloc, i fins i tot èxit, sempre i quan l’oponent jugui net. Alguns experts assenyalen que és l’organització i l’estructura del moviment el que determina la viabilitat de la resistència. Esmenten que quan l’estat aplica violència, presó o assassinats contra manifestacions de gent desarmada, a la llarga el moviment pot aconseguir l’èxit sempre que sigui en forma d’una campanya gran i ben coordinada. Quan el moviment té un objectiu compartit amb lideratge i normes internes clares, té més capacitat de mantenir la resistència noviolenta tot i la contínua repressió; malgrat que una repressió molt sofisticada pot neutralitzar els resistents noviolents, la repressió contra manifestants desarmats sol tenir un efecte contraproduent, ja que genera indignació moral i fa augmentar la participació social; la repressió fa guanyar recolzament de terceres parts i pot provocar desercions de les forces de seguretat.

 


“Amics meus, he de dir-vos que no hem assolit cap guany en els drets civils sense una insistent pressió legal i noviolenta. Lamentablement, és un fet històric que els grups privilegiats rarament renuncien voluntàriament als seus privilegis. A nivell individual poden arribar a tenir una aproximació moral i renunciar voluntàriament a la seva posició injusta, però … els grups tendeixen a ser més immorals que els individus. A través d’experiències doloroses, sabem que la llibertat mai es donada voluntàriament per l’opressor, cal que sigui exigida per l’oprimit” .

Carta des d’una presó de Birmingham. M. L. King.


 

Fotografia de Jordi Borràs